Marta, abans de dedicar-te al coaching vas viure el teu propi procés de canvi. Què va passar perquè decidissis reescriure la teva història? La meva vida actual és molt diferent de la vida que imaginava que tindria.
Vaig créixer dins d’un entorn religiós molt marcat, amb unes creences i una manera d’entendre la vida, la parella i la família molt concretes. Em vaig casar molt jove, als 22 anys, i durant molt de temps vaig construir la meva vida seguint el camí que havia après que havia de seguir.
Als 31 anys em vaig divorciar i aquell divorci va significar molt més que acabar una relació. També vaig decidir deixar enrere la religió en què havia crescut i vaig haver de qüestionar moltes de les creences que fins aleshores havien definit qui era jo.
Va ser una etapa de canvi molt profund. Vaig haver de reconstruir la meva vida personal, les meves relacions, el meu entorn i, sobretot, la relació amb mi mateixa. Quan durant molts anys has construït la teva identitat al voltant d’unes creences, d’una parella o del que s’espera de tu, arriba un moment en què et preguntes: “I ara, qui soc jo? Què vull jo realment?”
I crec que aquí va començar, sense saber-ho, gran part del que avui és la meva feina.
Vaig entendre que moltes vegades no vivim segons el que realment volem, sinó segons el que hem après que hem de voler. I que revisar la nostra història, la família d’on venim, les creences que hem heretat i els rols que hem assumit és fonamental per poder començar a prendre decisions des d’un lloc diferent.
Avui acompaño moltes dones que estan precisament en aquest punt: potser no necessiten canviar tota la seva vida com vaig fer jo, però sí deixar de repetir una manera de relacionar-se, de prioritzar els altres o de tractar-se a elles mateixes que ja no les representa.
Expliques que tu mateixa has hagut de treballar molt la teva autoestima. Com ha influït aquesta experiència personal en la professional que ets avui? La meva història personal ha influït completament en la meva manera d’acompanyar. Sé què significa haver de reconstruir la confiança en una mateixa quan prens decisions que trenquen amb la vida que coneixies.
Durant el meu procés vaig treballar la culpa, la por a equivocar-me, la necessitat d’aprovació i moltes inseguretats que tenien arrels més profundes del que semblava.
Per això avui dono molta importància a la història de vida i a la mirada sistèmica: entendre com hem après a estimar, a posar límits o a relacionar-nos ens ajuda a comprendre molts dels patrons que repetim.
La meva feina no consisteix a dir a ningú què ha de fer, sinó a ajudar cada dona a entendre què hi ha darrere de les seves decisions, reforçar la seva autoestima i poder escollir des de qui és avui, i no només des de les pors o creences que arrossega.
L’autoestima és un concepte del qual es parla molt, però què significa realment tenir una bona autoestima? Per mi, tenir una bona autoestima no significa estimar-te cada dia ni sentir-te sempre segura, sinó tenir una relació sana amb tu mateixa.
És poder equivocar-te sense destruir-te, posar límits sense sentir-te culpable i marxar d’un lloc on no t’estan tractant com mereixes, encara que faci mal.
L’autoestima no elimina les pors ni les inseguretats, però fa que deixin de dirigir les teves decisions. No es tracta de no dubtar mai, sinó d’aprendre a no abandonar-te quan apareix el dubte.
Quins són els senyals que ens poden indicar que estem vivint amb una autoestima baixa, encara que potser no en siguem conscients? Una autoestima baixa no sempre es veu en una persona tímida o insegura. Moltes dones brillants, resolutives i aparentment segures comencen a dubtar del seu valor quan entren en una relació de parella.
Es pot manifestar en la necessitat constant de validació, en analitzar excessivament els missatges, comparar-se, callar necessitats per evitar conflictes, acceptar situacions que no volen o sentir culpa quan es prioritzen.
També apareix en persones molt exigents amb elles mateixes, que senten que han de fer-ho tot bé per ser suficients.
Quan algú diu “sé que racionalment no hauria de sentir això, però no puc evitar-ho”, sovint hi ha una història més profunda al darrere que val la pena entendre.
Una de les idees que treballes és la necessitat de prioritzar-nos. Per què ens costa tant posar-nos al centre de la nostra pròpia vida? Moltes persones hem après que estimar és cuidar els altres abans que nosaltres mateixes. Especialment moltes dones han crescut pensant que ser bona és ser disponible, comprensiva, pacient i aguantar molt.
Això pot fer que confonguem generositat amb abandonament propi: cedim, ens adaptem i prioritzem tant els altres que acabem perdent de vista què necessitem nosaltres.
Prioritzar-te no és ser egoista. És entendre que tu també mereixes les mateixes cures, respecte i consideració que dones als altres.
Els límits tenen un paper important en les relacions. Per què dir “no” continua generant tanta culpa a moltes persones? Moltes vegades no tenim por de dir “no”, sinó de les conseqüències que imaginem: que l’altre s’enfadi, ens deixi o se senti decebut.
La culpa apareix sovint quan posar un límit entra en conflicte amb el rol que hem assumit durant anys: ser la persona que sempre comprèn, ajuda o evita problemes.
Per això posar límits no és només aprendre a dir “no”, sinó revisar per què necessitem tant l’aprovació dels altres.
Un límit no és rebutjar l’altre; també és una manera de respectar-te a tu mateixa.
T’has especialitzat especialment en autoestima femenina. Hi ha patrons o inseguretats que observes de manera recurrent entre les dones que acompanyes? Sí, i són patrons molt repetitius. Veig sovint la “nena bona”, que evita el conflicte i s’adapta; la salvadora, que assumeix la responsabilitat de cuidar o canviar l’altre; i el sobreesforç, quan una dona dona molt més del que rep per intentar sostenir la relació.
També hi ha dones que han fet molt treball personal i entenen perfectament el seu patró, però quan una situació les activa emocionalment tornen a sentir-se igual.
Per això entendre què et passa és important, però no sempre suficient. Cal treballar què hi ha sota aquest patró i aprendre una manera diferent de relacionar-nos.
Fins a quin punt la relació que tenim amb nosaltres mateixes condiciona les nostres relacions de parella, familiars o professionals? Molt més del que imaginem. La manera com vivim una distància, una crítica o un conflicte no depèn només del present, sinó també de la nostra història i de com hem après a relacionar-nos.
Des d’una mirada sistèmica entenem que creixem dins d’una família on aprenem què significa estimar, posar límits o quin rol hem d’ocupar. Per això, de vegades, arribem a l’edat adulta repetint papers com cuidar, salvar, no molestar o fer-nos responsables de tot.
Entendre d’on venen aquests patrons no és buscar culpables, sinó mirar el passat amb una perspectiva adulta i decidir què volem conservar i què ja no necessitem continuar repetint.
Has convertit la teva experiència i coneixement en un mètode propi de treball. Què diferencia la teva manera d’acompanyar les persones d’altres propostes de desenvolupament personal? El Mètode Parella neix després d’anys veient com moltes dones arribaven per un problema de parella, però repetien patrons molt similars.
Per això no treballem només la relació actual, sinó també l’autoestima, la història de vida, les creences, el vincle, el sistema familiar i els patrons apresos.
Moltes vegades una dona sap perfectament què mereix, però la por a perdre l’altre, quedar-se sola o no ser suficient li dificulta actuar d’acord amb el que racionalment sap.
La meva manera d’acompanyar combina profunditat i pràctica: entendre d’on venen els patrons, però sobretot aprendre a relacionar-se, posar límits, escollir i cuidar-se d’una manera diferent.
També tens una comunitat molt important a les xarxes socials. Com es pot divulgar sobre autoestima i salut emocional en un entorn que sovint fomenta la comparació i la necessitat d’aprovació? Crec que és necessari parlar-ne perquè les xarxes ens mostren vides, relacions i persones aparentment perfectes, i això pot fer-nos pensar que el problema només ens passa a nosaltres.
Jo intento parlar d’autoestima des de situacions quotidianes: la por que algú es distanciï, esperar un missatge, comparar-nos, no expressar el que necessitem o quedar-nos en situacions que ens fan mal.
Una de les coses més boniques és rebre missatges de dones que em diuen: “Pensava que això només em passava a mi”.
Normalitzar no és resignar-se, sinó deixar de sentir vergonya pel que ens passa per poder començar a treballar-ho.
Has passat de reinventar-te professionalment a construir la teva pròpia marca i viure del coaching. Què ha estat el més difícil d’aquest camí com a emprenedora? Probablement, el més difícil va ser creure en mi abans que arribessin els resultats. Canviar de vida i construir la meva marca va implicar prendre decisions sense garanties, exposar-me, equivocar-me i continuar confiant en el que estava construint.
Amb el temps he entès que no cal sentir-se preparada al cent per cent per començar. Sovint la seguretat no arriba abans de fer el pas, sinó després de comprovar que ets capaç de sostenir-lo.
I això és aplicable tant a emprendre com a qualsevol canvi important de la vida.
El teu llibre, Eres el amor de tu vida, proposa 52 exercicis pràctics per treballar l’autoestima. Per què era important per a tu portar aquest missatge també al format llibre? Perquè hi ha processos que necessiten temps. Les xarxes poden fer-nos reflexionar ràpidament, però un llibre permet aturar-nos, escriure i mirar cap endins amb més profunditat.
Quan vaig escriure Eres el amor de tu vida volia crear una eina de treball, no només un llibre per llegir. Per això inclou 52 exercicis pràctics per revisar la relació amb nosaltres mateixes.
El títol resumeix una idea essencial: les persones poden entrar i sortir de la nostra vida, però nosaltres ens acompanyarem sempre. Per això, construir una bona relació amb nosaltres mateixes és una de les inversions més importants que podem fer.
També treballes amb escoles i empreses. Creus que hauríem d’aprendre a gestionar l’autoestima i les emocions des de molt més petits? Absolutament. Treballar l’autoestima des de la infància i l’adolescència permet prevenir que moltes creences limitants es consolidin durant anys.
És important donar-los eines per identificar emocions, expressar necessitats, gestionar el rebuig, posar límits i entendre que el seu valor no depèn només de l’aprovació dels altres.
No podem evitar que visquin situacions difícils, però sí donar-los més recursos per afrontar-les.
M’agradaria que algun dia l’autoestima, la gestió emocional i les relacions sanes formessin part de l’educació amb la mateixa naturalitat que qualsevol altra matèria.
Marta, què li diries a una persona que sap que necessita un canvi a la seva vida, però encara no s’atreveix a fer el primer pas? Li diria que, si pogués veure la persona que serà després d’atrevir-se a fer el canvi, probablement tindria menys por de començar.
Moltes dones arriben pensant que no podran posar límits, deixar de buscar aprovació o tornar a sentir-se segures, i mesos després gairebé no reconeixen aquella versió seva.
Jo també vaig viure aquest procés. Quan vaig canviar la meva vida, només veia el que deixava enrere, no tot el que podia construir.
Davant d’un canvi veiem molt clar què podem perdre, però no sempre què podem guanyar. No es tracta de no tenir por, sinó de decidir apostar per tu malgrat aquesta por.
