A vegades no ens adonem de com passa el temps fins que mirem enrere i descobrim totes les coses que vam deixar per “més endavant”.

Quan som petits, gairebé tot és una primera vegada.

El primer dia d’escola. La primera excursió. El primer cop que dormim fora de casa. La primera vegada que pugem a un avió, que ens enamorem, que anem sols a algun lloc o que fem una cosa que ens feia por.

La vida, llavors, sembla enorme. Cada any està ple de descobriments i cada mes sembla durar molt més del que dura ara.

Però a mesura que creixem, alguna cosa canvia. Comencem a repetir els mateixos trajectes, les mateixes rutines, els mateixos horaris. La feina, les obligacions, els compromisos i aquella llista interminable de coses que “ja farem”. I, sense adonar-nos-en, els dies comencen a assemblar-se massa entre ells.

El temps no sempre passa més de pressa.

A vegades som nosaltres qui el vivim més de pressa.

Arribem a final de setmana pensant que dilluns era ahir. Arriba l’estiu i tenim la sensació que Nadal va ser fa quatre dies. I un dia algú diu “fa deu anys d’això” i ens costa creure-ho.

Potser no és només una qüestió d’edat. Quan vivim experiències noves, el cervell presta més atenció als detalls. Tot és diferent, tot deixa més empremta. En canvi, quan els dies són molt semblants, molts moments acaben fusionant-se en la memòria.

És per això que alguns estius de la infància semblen eterns i, en canvi, alguns anys d’adults passen gairebé sense que sapiguem explicar què hi va passar.

Quantes coses hem anat deixant pel camí?

Aquell viatge que algun dia faríem. Aquella persona a qui havíem de trucar. Aquell curs que ens feia il·lusió començar. Aquell restaurant on sempre dèiem que aniríem. Aquella afició que vam abandonar perquè “ara no tenim temps”.

No sempre deixem enrere grans somnis. Sovint són coses petites. Un cafè pendent. Una tarda sense mirar el rellotge. Tornar a un lloc que ens feia feliços. Aprendre alguna cosa simplement perquè ens ve de gust.

Ens acostumem tant a esperar el moment adequat que, de vegades, oblidem que el moment adequat no sempre arriba sol.

Fer alguna cosa nova no significa canviar de vida.

No cal pujar una muntanya ni comprar un bitllet a l’altra punta del món. Una primera vegada pot ser anar sol al cinema. Provar una activitat nova. Entrar en un lloc on mai havíem estat. Cuinar alguna cosa diferent.

Apuntar-nos a una classe. Agafar una carretera que no coneixem. Parlar amb algú amb qui normalment no parlaríem.

La novetat ens obliga a sortir del pilot automàtic. Ens fa estar presents. I potser aquesta és una de les coses que més necessitem de tant en tant: tornar a sentir que el dia que estem vivint no és exactament igual que el d’ahir.

També deixem versions de nosaltres mateixos enrere.

Quan mirem fotografies antigues, no només veiem una altra cara o una altra roba.

Veiem persones que érem. La persona que tenia determinades pors. La que somiava unes coses que després van canviar. La que compartia la vida amb persones que avui ja no hi són. La que no sabia encara tot el que passaria després.

Créixer també és això: anar deixant petites versions de nosaltres pel camí. Algunes les trobem a faltar. D’altres ens alegrem d’haver-les superat. Però totes formen part de qui som ara.

Potser no es tracta de fer més, sinó de viure més conscientment.

Vivim en una època que ens empeny constantment a aprofitar el temps, produir, avançar i omplir l’agenda.

Però potser aprofitar la vida no significa tenir més plans.

Potser significa recordar-los. Saber què vam sentir. Amb qui estàvem. Què ens va sorprendre. Quan vam riure sense mirar el mòbil. Què vam fer per primera vegada.

Perquè al final, quan pensem en els moments importants de la nostra vida, gairebé mai recordem una setmana sencera de rutina.

Recordem aquell dia. Aquella persona. Aquell lloc. Aquella primera vegada.

I tu, quan va ser l’última vegada que vas fer alguna cosa per primera vegada?

Potser no cal esperar gaire per trobar la següent.